CARLES MAS, dissenyador de la pista de l’Enduro Indoor de Barcelona

 “Cal evitar que l’enduro indoor es converteixi en una mena de supercròs amb troncs i pedres”

És la pista de Barcelona la més exigent del circuit europeu?

Tradicionalment així ha estat. Per als pilots, la pista de Barcelona és sinònim d’una zona de pedres molt llarga i castigadora que només hi troben aquí. Les dimensions de la instal·lació, a més, permeten que la pista tingui de tot i en quantitat. El pilots també aprecien molt que tots els materials siguin naturals. Aquí no hi ha bobines de fusta ni tampoc pneumàtics.

Com es pot ajustar el nivell de dificultat de la pista?

Reduint els espais de què disposa el pilot, reduint les inèrcies i incrementant l’altura dels obstacles, per exemple. En les zones de pedres n’hi ha prou amb modificar la distància que hi ha entre elles. El lloc on s’hi col·loca la zona d’aigua també és important, atès que endureix força les condicions d’allò que el pilots s’hi troben just a continuació.

Quines tendències s’hi observen en d’altres pistes?

Últimament s’estan dissenyant pistes d’enduro indoor molt ràpides. Continua havent-hi obstacles, per descomptat, però ara…es poden saltar. Crec que no és bo que l’enduro indoor tendeixi a ser un supercròs amb l’afegit d’uns quants troncs i pedres. Cal recuperar els recorreguts tècnics d’enduro per tal que aquesta disciplina no es converteixi en l’estació d’arribada dels expilots de motocròs.

Gaudeixen, avui dia, d’avantatge en enduro indoor els qui han estat pilots de trial?

Els casos de Taddy Blazusiak i Alfredo Gómez són dos exemples clars, però crec que el pilot d’enduro outdoor amb una preparació específica de tècnica indoor és la millor combinació. La majoria d’expilots de trial van sobrats de tècnica, és ben cert, però hi sucumbeixen per manca de ritme. No obstant això, quan un d’ells consegueix adaptar-s’hi -com ha fet el Taddy- és gairebé imparable.

Quines novetats presentarà la pista de Barcelona el proper 8 de març?

Volem aconseguir troços petits de llenya ja tallada. La seva inestabilitat pot donar lloc a un tram tècnic molt interessant. No hi faltaran, per descomptat, les pedres de riu ni tampoc les pedres de muntanya, tot i que el tipus exacte de pedres depèn sempre de l’estoc del proveïdor en el moment de la comanda. Això és sempre un factor-sorpresa afegit de la pista d’enduro indoor de Barcelona.

Què tal si es pogués disposar de la pista del Palau Sant Jordi en la seva integritat?

Ens permetria fer un circuit de gairebé 700 metres, amb un bon doble salt central i noves dificultats amb els troncs com a protagonistes. Recuperar el tram per les grades? Per als pilots que el van conèixer és quelcom inoblidable, però té l’inconvenient de que, com el pas de la pista a les escales de la grada s’ha de fer en fila índia, la cursa s’acaba estirant massa i es perd bona part del frec a frec entre pilots lluitant per una posició.