L’ESPECTACLE, A LES SEVES MANS: CARLOS MAS

CARLES MAS, dissenyador de la pista de l’Enduro Indoor de Barcelona

 “Cal evitar que l’enduro indoor es converteixi en una mena de supercròs amb troncs i pedres”

 

És la pista de Barcelona la més exigent del circuit europeu?

Tradicionalment així ha estat. Per als pilots, la pista de Barcelona és sinònim d’una zona de pedres molt llarga i castigadora que només hi troben aquí. Les dimensions de la instal·lació, a més, permeten que la pista tingui de tot i en quantitat. El pilots també aprecien molt que tots els materials siguin naturals. Aquí no hi ha bobines de fusta ni tampoc pneumàtics.

 

Com es pot ajustar el nivell de dificultat de la pista?

Reduint els espais de què disposa el pilot, reduint les inèrcies i incrementant l’altura dels obstacles, per exemple. En les zones de pedres n’hi ha prou amb modificar la distància que hi ha entre elles. El lloc on s’hi col·loca la zona d’aigua també és important, atès que endureix força les condicions d’allò que el pilots s’hi troben just a continuació.

 

Quines tendències s’hi observen en d’altres pistes?

Últimament s’estan dissenyant pistes d’enduro indoor molt ràpides. Continua havent-hi obstacles, per descomptat, però ara…es poden saltar. Crec que no és bo que l’enduro indoor tendeixi a ser un supercròs amb l’afegit d’uns quants troncs i pedres. Cal recuperar els recorreguts tècnics d’enduro per tal que aquesta disciplina no es converteixi en l’estació d’arribada dels expilots de motocròs.

 

Gaudeixen, avui dia, d’avantatge en enduro indoor els qui han estat pilots de trial?

Els casos de Taddy Blazusiak i Alfredo Gómez són dos exemples clars, però crec que el pilot d’enduro outdoor amb una preparació específica de tècnica indoor és la millor combinació. La majoria d’expilots de trial van sobrats de tècnica, és ben cert, però hi sucumbeixen per manca de ritme. No obstant això, quan un d’ells consegueix adaptar-s’hi -com ha fet el Taddy- és gairebé imparable.

 

Quines novetats presentarà la pista de Barcelona el proper 8 de març?

Volem aconseguir troços petits de llenya ja tallada. La seva inestabilitat pot donar lloc a un tram tècnic molt interessant. No hi faltaran, per descomptat, les pedres de riu ni tampoc les pedres de muntanya, tot i que el tipus exacte de pedres depèn sempre de l’estoc del proveïdor en el moment de la comanda. Això és sempre un factor-sorpresa afegit de la pista d’enduro indoor de Barcelona.

 

Què tal si es pogués disposar de la pista del Palau Sant Jordi en la seva integritat?

Ens permetria fer un circuit de gairebé 700 metres, amb un bon doble salt central i noves dificultats amb els troncs com a protagonistes. Recuperar el tram per les grades? Per als pilots que el van conèixer és quelcom inoblidable, però té l’inconvenient de que, com el pas de la pista a les escales de la grada s’ha de fer en fila índia, la cursa s’acaba estirant massa i es perd bona part del frec a frec entre pilots lluitant per una posició.

L’ESPECTACLE, A LES SEVES MANS: FRANCESC TARRÉS

FRANCESC TARRÉS, disenyador de les zones del Trial Indoor de Barcelona

 “Vull confondre els pilots i obligar-los a prendre decisions complicades”

 

 Com es planteja el disseny de les zones del Trial Indoor de Barcelona?

És un equilibri gens fàcil d’assolir, atès que hi competeixen 8 pilots amb fins a 6 criteris diferentes. Els “pilots-top” volen zones difícils per tal de descartar la resta de rivals, mentre que els pilots menys punters les volen més assequibles per poder mantenir opcions de pujar al podi.

 

Alguns dissenyadors se centren a crear zones que posin en dificultats Toni Bou…

És una errada. Si només penses en el Toni quan fixes el nivell de dificultat de les zones, t’hi trobaràs que la resta de pilots no faran gaire cosa més que enllaçar punts i fiascos, amb la qual cosa l’espectacle es resentirà. I a més, de retruc, la distància entre Bou i la resta de pilots es farà encara més gran.

 

Com es poden igualar, llavors, les coses en pro de l’espectacle?

Evitant incloure-hi zones de dificultat màxima i, en el meu cas, intentant que les zones confonguin els pilots. Vull que, en el moment d’intentar superar-les, els ofereixin diferents opcions i que es vegin obligats a triar-ne una. Això pot provocar l’errada de qualsevol pilot, per punter que sigui.

 

Però si un pilot falla, el següent ja ho té fàcil…

No sempre, perquè en aquest moment s’obre el debat sobre si el pilot ha errat la tècnica a emprar o si, pel contrari, ha comès una errada de pilotatge.

 

Quines variables determinen el nivell de dificultat d’una zona de trial indoor?

Moltes. Els materials utilitzats i la seva possible degradació, l’altura de l’obstacle a superar o l’espai de què disposa el pilot en el moment d’atacar-lo, per exemple. Un tronc d’arbre que perd part de la seva escorça, una zona pintada de blanc o un espai d’arrencada molt petit en són alguns exemples.

 

Una zona pintada de blanc…?

Sí. La pintura blanca conté algun element químic que la fa molt més relliscosa que la pintura de la resta de colors. I quan una roda la trepitja, la deixa llisa com el gel.

 

Com seria el trial indoor ideal?

Aquell que pogués reproduir les circumstàncies del trial a l’aire lliure. Zones cent per cent naturals, amb pedres que es mouen, elements que s’hi poden desprendre i traçades que es van deteriorant amb el pas dels pilots. El trial indoor actual és molt “matemàtic”, mentre que el trial outdoor genera moltes més sorpreses. A l’aire lliure hi ha molts factors que el pilot no pot controlar.

 

Quines tendències han d’arribar?

Zones on els obstacles semblaran “mal col·locats”, amb diferents opcions de traçada i que obligaran a canviar de direcció en un mateix moviment. I, per descomptat, amb un increment de la dificultat en els dos factors fonamentals del trial indoor: l’altura dels obstacles i l’espai d’atac disponible.